La majoria dels processos presentats a les instàncies judicials de Bogotà es cataloguen com a delictes menors. Tot i que en molts casos l’arrel d’aquesta problemàtica és clarament social, la solució a Colòmbia s’ha centrat en la judicalització d’aquestes conductes. Vendre CDs pirates, robar un mòbil o fins i tot dormir al carrer poden implicar condemnes d’anys de presó. Bagatela és un retrat de la quotidianitat de la justícia, el dia a dia dels petits delictes a Bogotà, una ciutat acostumada a la violència i a la desigualtat.

Aquesta tarda, en el marc del 16è Festival de cinema independent de Barcelona, per 4,50 euros teniu l’oportunitat de veure aquest documental de Jorge Caballero. Serà a les 20:00 hores al cinema Casablanca-Kaplan (Passeig de Gràcia, 115).

Ja sabeu que ens agrada el perfil més cinematogràfic del món jurídic, de la criminologia i de la política, per això avui us proposem per al cap de setmana el darrer llargmetratge de l’argentí Juan José Campanella. Parlem d’El secreto de sus ojos, una combinació de thriller i drama romàntic.

El protagonista, interpretat per Ricardo Darín, ha treballat durant molts anys en un jutjat penal on es va portar el cas del brutal assassinat d’una noia. Ara que s’ha jubilat decideix convertir en novel·la aquell succés però inevitablement la voluntat de narrar els fets remourà un passat complicat per la convulsa situació política de l’Argentina dels anys 70.  No us garantim nous coneixements jurídics, criminològics o polítics però si 126 minuts d’excel·lent cinema i uns fantàstics plànols de taules amb piles i piles d’expedients, tal com requereix l’ambientació d’un jutjat clàssic. Podeu veure El secreto de sus ojos a diferents cinemes de Barcelona.

Fa uns dies el PSD de Dret va haver de digitalitzar un parell de treballs del professor Ricardo García Manrique per incloure’ls a una assignatura del Campus Virtual. Es tractava d’El discreto encanto de la seguridad jurídica : apuntes para una reconstrucción unitaria de la ética de los juristas (cliqueu aquí per llegir-lo), publicat dins el número 19 de 2008 de Derechos y libertades : revista del Instituto Bartolomé de las Casas i d’Hoy empieza todo : la promesa incumplida de los derechos sociales, un dels capítols del llibre recentment donat a la biblioteca Trabajo y cine : una introducción al mundo del trabajo a través del cine (Ih25/575), editat per la Universitat d’Oviedo l’any passat. Podeu llegir el capítol de García Manrique fent clic en el següent enllaç.

Precisament Hoy empieza todo (Ça commence aujourd’hui, 1999), la pel.lícula del realitzador francès Bertrand Tavernier en la qual es basa l’estudi, és un dels títols que integren la nostra modesta videoteca (B/DVD/42). El film reflecteix el dia a dia de Daniel Lefebvre, el mestre d’una escola d’una petita ciutat de Lille, i aborda la depressió econòmica i social de la regió del nord de França i els problemes de manca de coordinació i de recursos dels serveis socials i educatius amb els quals s’ha d’enfrontar el protagonista.

Us deixem amb unes línies extretes del capítol: “La película [...] es una buena ilustración cinematográfica de los derechos sociales: de su función y justificación, de sus técnicas de puesta en práctica y de sus límites”, escriu García Manrique. “Pero, además [...], es en particular cine sobre derechos sociales, porque el asunto central de la película es el modo en que se desarrolla la prestación de un típico servicio social como es la educación infantil. Aparecen también, aunque no tan en primer plano, todos los demás derechos sociales clásicos, como el de la salud, la seguridad social, la vivienda y el trabajo”.

TV3 emet avui a les 22.25 hores Óscar i Quico i la Model, el quart capítol d’A la presó. Es tracta d’una sèrie documental de set capítols dirigida per Francesc Escribano i Helena Rodríguez que pretén acostar diverses històries humanes que tenen la presó com a denominador comú. Per fer-ho realitat, un equip de la televisió autonòmica va haver de treballar durant el darrer any gravant als onze centres penitenciaris de Catalunya, que presenta un dels índexs de població penitenciària més alts d’Europa. La filmació, espontània i poc intervencionista, potencia l’autenticitat dels protagonistes i de les seves vivències.

El programa d’avui abordarà les històries d’Óscar, que porta divuit anys a la presó i li resten disset més al mòdul 1 de Quatre Camins; del seu germà petit Quico, que també fa deu anys que està a la presó; i de Jesús, un funcionari de vigilància, una de les quatre mil persones que s’encarreguen de vigilar i treballar per la reinserció dels interns, que ens parlarà de les condicions dels presos a la tercera galeria de la Model. Per primer cop una càmera de televisió ha pogut gravar el dia a dia en la Model de Barcelona.

Segons el web de la sèrie, el seu objectiu és “donar resposta a preguntes com quin és el funcionament d’un centre penitenciari, com és el dia a dia d’una institució tan complexa i especial, com se sent una persona que hi entra per primera vegada, com ha arribat a aquesta situació, quina és la seva relació amb el món exterior, com ho viuen les famílies, com es viuen els diferents graus de règim penitenciari i quins sistemes de reinserció hi ha”.

Podeu veure els tres programes emesos anteriorment en el següent enllaç.

El Canal 33 estrena avui a les 22.30 hores la sèrie documental La forja d’un líder, que repassarà la biografia de set carismàtics líders polítics mundials. El capítol d’aquesta nit, d’una hora de durada i dirigit per Daniel Serra, està dedicat a Jordi Pujol. Posteriorment s’analitzaran les figures del rei Joan Carles I, Felipe González, Fidel Castro, Boris Ieltsin, Margaret Thatcher i Deng Xiaoping des del punt de vista personal, de la seva formació i des del vessant professional.

Ja toca parlar d’A sangre fría (B/N/CAP, In Cold Blood), el clàssic de 1966 de Truman Capote, tal com us vam prometre en el post dedicat a la casa dels horrors de Gloucester.

En aquesta obra l’autor de Nova Orleans, després d’un llarg i minuciós treball de documentació durant el qual es va haver d’entrevistar amb els protagonistes reals de la història i va acompanyar la policia en la seva investigació, va escriure la crònica novel.lada de l’assassinat dels quatre membres de la família Clutter a la seva granja de Holcomb, un petit poble de Kansas, el novembre de 1959. Va col.laborar en les entrevistes la seva amiga Harper Lee, autora de Matar un ruiseñor, obra que també vam tractar al bloc. De la mateixa manera, Capote va parlar en el corredor de la mort amb Dick Hickock i Perry Smith, autors d’un crim bastant absurd a la vista del botí ridícul obtingut, fet que el va permetre perfilar rigorosament la personalitat d’ambdós psicòpates. Capote va qualificar el seu experiment de «non fiction novel», un nou gènere, segons ell, a mig camí entre la literatura i el periodisme. La novel.la el va consagrar com a un dels grans autors de la literatura nord-americana del segle passat.

El mes passat la biblioteca va incorporar a la seva col.lecció el DVD del film homònim (B/DVD/73), una producció de 1967 dirigida per Richard Brooks i protagonitzada per Robert Blake, Scott Wilson i John Forsythe. La pel.lícula, fidel a l’esperit de la novel.la original, va ser filmada en blanc i negre en els escenaris naturals on va succeir el drama. El guió adaptat de Brooks permet a l’espectador conèixer el que va passar a Holcomb i, a més, el fa reflexionar sobre l’aplicació de la pena de mort als assassins dels Clutter. Director, banda sonora, fotografia i guió adaptat van ser nominats pels acadèmics de Hollywood malgrat que la pel.lícula no va rebre cap dels premis.

En resum, un llibre de lectura obligada i un film de visió imprescindible. Només cal que decidiu l’ordre per fer-ho.

Final de festa a Europa. Aviat ens tocarà tornar a treballar però abans fem una parada a Geòrgia i sortim a buscar un bon local per ballar al carrer Perovskaia de Tbilisi. Celebrem així que hem passat un estiu fantàstic. A la pista de ball sona We don’t wanna put in… o potser… We don’t wanna Putin? Ens diuen que aquesta confusió va ser el motiu de la desqualificació de la cançó com a candidata al concurs d’Eurovisió 2009. Ja sabeu com són d’elaborades les lletres de les cançons d’Eurovisió, així que no creiem necessari torturar-vos amb la lletra sencera, només citarem el fragment de la disputa:

We don’t wanna put in  /  No hi volem participar  (no volem Putin)
The negative move,  /  El moviment negatiu,
It’s killin’ the groove.  /  Està matant el ritme.

La referència a Putin s’ha d’entendre en el context de les cicatrius que va deixar el conflicte bèl·lic entre Geòrgia i Rússia arran dels intents separatistes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia el mes d’agost de l’any passat. La tensió encara és forta i no es descarten nous conflictes si no millora la situació dels refugiats i es depuren responsabilitats pels diferents crims de guerra comesos durant el conflicte, segons cita Amnistia Internacional.

Recordem que el concurs d’Eurovisió 2009 va tenir lloc a Rússia. L’organització russa no va dubtar que la cançó georgiana feia esment d’un tema polític i amb el reglament del concurs a la ma, que prohibeix els referents polítics a les lletres, va proposar a Geòrgia que canviés el contingut. El país caucàsic va decidir retirar-se del concurs, a diferència del que va fer el Chiquiliquatre quan va retocar la lletra del Chiki chiki per evitar fer esment del rei o d’Hugo Chávez.

Les pel·lícules antigues de Bollywood són una font popular de vídeos a Youtube ja que sovint les diferències culturals fan còmiques escenes habituals per al públic local (mireu si no aquest Superman). Un exemple d’èxit viral és aquest vídeo conegut com a Indian Thriller que prové de la pel·lícula Donga (1985), estrenada dos anys després de l’aparició de l’exitòs videoclip de Michael Jackson. Als anys 80 ningú sospitava que els vídeos volarien d’ordinador a ordinador en qüestió de segons. Va tenir coneixement de l’existència de l’Indian Thriller el rei del pop?

Per transformar una obra que està al domini públic (aquelles en les quals el seu autor fa 70 anys o més que és mort) no cal demanar autorització, però sí per fer-ho d’una obra que encara està subjecta a drets d’explotació econòmica (copyright). Hi ha però, una excepció: quan el que es vol és parodiar una obra aliena. Regulada a l’article 39 de la Llei de propietat intel·lectual, la paròdia lícita ha de ser sobre la mateixa obra parodiada (en anglès target parody, no entra en l’excepció la weapon parody, és a dir, emprar una obra per parodiar un polític, una situació, etc.), no pot induir a error (fer creure que és l’obra original) i no ha d’afectar l’explotació econòmica de l’obra original.

El plagi consisteix en una infracció del dret moral d’autor, ja que una persona s’atribueix l’autoria d’una cosa que no és original seva. A més, afecta al dret exclusiu de l’autor a autoritzar o no la transformació de la seva obra. Des d’aquest punt de vista és molt difícil veure l’Indian Thriller com un plagi, ja que es tracta d’una coreografia tan coneguda que ningú seria tan ximple com per voler-se atribuir l’autoria. En qualsevol cas, la versió necessitaria l’autorització del titular del dret d’autor, perquè tot i no infringir el dret moral a que es reconegui l’autoria de l’obra (plagi), sí que infringiria un dret d’explotació econòmica (el dret exclusiu a autoritzar o rebutjar transformacions) .

Si voleu conèixer els detalls legals de la paròdia us recomanem l’obra de Mario A. Sol Muntañola, que va llegir la seva tesi sobre aquesta qüestió a la nostra Facultat, sota la direcció de Ramon Casas Vallés. Podeu consultar la tesi (R/Z/60) i també l’obra publicada per Marcial Pons el 2005 titulada El régimen jurídico de la parodia (Sm5/110).

Quan comença la pel·lícula de Catalín Mitelescu Cómo celebré el fin del mundo ens trobem a Bucarest i és l’any 1989, el darrer de la dictadura de Nicolae Ceausescu. Eva (Doroteea Petre, guardonada com a millor actriu a Cannes 2006)  i el seu xicot trenquen per accident un bust del dictador. Res pitjor sota una dictadura dedicada al culte a la personalitat del líder. La noia acaba a un reformatori on coneixerà Andrei i plegats idearan un pla per escapar de Romania creuant el Danubi. Fins aquí l’inici d’una trama que mostra amb tendresa i humor l’atmosfera gèlida del règim comunista.

Nicolae Ceausescu va ser Secretari General del Partit Comunista Romanès entre 1965 i 1989. Així com altres països de la zona amb règims de tipus stalinista van canviar de govern sense violència, el dictador romanès va ser executat amb la seva dona després d’un judici militar sumari. Ell mateix s’havia proclamat la icona d’un règim que contractava a tot tipus d’artistes per retre homenatge tant a la seva imatge com al nacionalisme exacerbat.  Coreògrafs, pintors i altres persones vinculades a l’aparell propagandístic comunista intervenen al documental Ceausescu, el rey del comunismo (part 1, part 2, part 3, part 4 i part 5). Una bona introducció si voleu saber per què és tan important l’incident que motiva l’internament de la protagonista de Cómo celebré el fin del mundo a un reformatori.

Al catàleg de la UB hi trobareu documents sobre Nicolae Ceausescu, llibres escrits per Ceausescu i documents sobre el el període comunista a Romania. Podeu consultar aquí els cinemes de Barcelona on es projecta la pel·lícula.

“Hoy comienza una nueva vida para vosotros, vais a dedicar todo vuestro tiempo a convertiros en defensores de la ley“. Amb aquesta frase, més pròpia de l’inici d’un capítol de la sèrie Fama que d’un professor universitari, s’adreça Vicente (Tristán Ulloa) als nous estudiants de dret. El professor protagonista d’Un buen hombre, tot i que demana els estudiants una ”solidez moral intachable“, descobrirà en el decurs del thriller dirigit per Juan Martínez que la moralitat és un assumpte més de grisos que de blancs i negres.  

Vicente, conservador i catòlic, patirà un gir dramàtic a la seva vida després de presenciar com el seu amic i mentor Fernando (Emilio Gutiérrez Caba) mata la seva dona. Ha de delatar al seu amic? El dilema d’aquest aspirant a catedràtic de dret és la base d’una pel·lícula amb molta intriga i més ganes d’entretenir que de filosofar sobre el bé i el mal.  

Un buen hombre es podria haver filmat a les aules de la Facultat de Dret de la UB, però el director va triar Galícia per donar-li un to nòrdic i plujós que afavorís l’atmosfera de misteri que requereix una història sobre un assassinat no resolt. Veureu, doncs, la Facultat de Dret de la Corunya, inclosa la seva Biblioteca. Consulteu aqui els cinemes on es projecta a Barcelona.