You are currently browsing the category archive for the 'Cinema i TV' category.
Des d’avui i fins el proper dissabte Santa Coloma de Gramenet acull el I Festival Internacional de Cinema de Drets Humans. La finalitat del festival és la de promoure un fòrum de reflexió i debat que porti a primer pla la qüestió dels drets humans al món, a través de la representació artística continguda en la realització de films i vídeos de producció independent.
Durant quatre dies, els films seleccionats ens faran conèixer, no només violacions de drets humans, sinó també experiències individuals o col∙lectives en pro d’una societat més justa i democràtica, amb la finalitat de mostrar que els drets humans no són només un conjunt de normes i tractats sinó una forma de vida. En el marc de l’esdeveniment es realitzaran trobades entre el públic i els autors i activitats paral·leles,com les taules rodones Impunitat i jurisdicció universal, Desplaçats i drets humans i Finestra Unesco.
Entre la seva esplèndida programació trobareu pel·lícules com Crude, del director Joe Berlinger (avui, a les 20:15 h.), on s’examina el cas conegut amb el sobrenom d’Amazon Chernobyl, un del més controvertits de la història, i que posa en joc el futur de la petrolera Chevron. La demanda interposada pels residents de l’Amazones equatorià contra Chevron, per contaminació de la selva amazònica, pot suposar 27 bilions de dòlars a l’empresa.
Els organitzadors de Miniput s’han proposat respondre al mig somriure cínic que no podem evitar quan sentim les paraules televisió i qualitat juntes. Fa 15 anys que la Universitat Pompeu Fabra i Televisió de Catalunya organitzen aquesta mostra per posar de manifest que hi ha projectes televisius que van per les vies del compromís amb les nostres pròpies realitats i l’experimentació de nous formats. I, és clar, la política, el dret i la criminologia són matèries imprescindibles si el que es vol es compromís amb la realitat. Per tant, us proposem que demà dissabte us uniu als professionals de la televisió i aneu a veure alguna de les propostes de la mostra, on trobareu programes tan interessants com aquests que hem seleccionat:
11.30 – Chicago 10 (Estats Units, 120′, 2008, documental, docudrama animat) [tràiler]
Com explicar la història sense imatges? Aquesta fantàstica peça tracta de la Convenció Nacional Democràtica de 1968 a Chicago i el judici que es va fer per la suposada “conspiració” a la gent que va participar en aquelles manifestacions contra la guerra del Vietnam. Les imatges de les manifestacions van ser emeses per televisió per a una audiència de més de cinquanta milions de persones; però dels judicis no se’n sap quasi res. El director reconstrueix amb animació aquelles escenes per tal de, segons va dir, mentalitzar la gent sobre el dret que tenen per exercir els seus drets constitucionals a través de recuperar una història de fa més de cinquanta anys per a les noves generacions.
14.00 – Nothing to lose (Holanda, 90′, 2008, ficció-drama) [tràiler]
Johan és considerat fora de tractament psiquiàtric i és destinat a romandre en una unitat de TBS Facility Services Group per a la resta de la seva vida. Tanmateix, en Johan considera que és innocent de l’assassinat de la seva germana petita, pel qual ha estat condemnat. Ja que ningú no el creu, en Johan evita provar la seva innocència. Va a la recerca de la seva mare, que ha refusat de testificar davant la cort i que s’ha allunyat d’ell. En Johan està convençut que la seva mare és la clau per a la seva reinserció en la vida normal. Aviat la policia anirà darrere d’ell. Per fugir de la justícia Johan pren un hostatge. Quin serà el final del pobre Sísif?
17.00 – Unseen (Rússia, 28′, 2008, documental)
Un dels últims grans esdeveniments de Rússia va ser la trobada del G-8 de Sant Petersburg el juliol del 2007. Durant aquells tres dies calorosos a terres Bàltiques, enmig del confort i la seguretat desplegats, els dirigents del poder mundial es reunien per discutir els problemes de la humanitat. Durant aquest període la vida de la gent normal del carrer no semblava tan confortable, ja que patrulles de militars envaïen i tallaven els carrers, controlaven passaports, i els helicòpters sobrevolaven la ciutat com si estigués en flames. Tots els ingredients feien pensar que la ciutat estava assetjada. Malauradament, el cementiri estava ubicat en el lloc de la reunió, cosa que va fer que restés tancat durant l’estada dels caps de govern de les majors potències mundials. Unseen arribarà fins al cor de la trobada, fins a la pell de cada dirigent, i el silenci del seu director, la discreció de la càmera, parlaran molt més que totes les notes de premsa publicades als mitjans quotidians; seran el testimoni vigent de què passa a les arques del palau grotesc.
17.45 – Gaza/Sderot – Life in Spite of Everything (França, 2008, documental-web) [vegeu el post que li va dedicar el Bloc de dret]
ARTE France i una sèrie de productores palestines i israelianes presenten un interessantíssim i arriscat documental-web. Durant un període de dos mesos es van fer vídeos a Gaza (Palestina) i a Sderot (Israel) i es van anar penjant diàriament a la xarxa. Aquestes minipel·lícules de dos minuts demostren els problemes, els somnis i les esperances dels seus habitants: estudiants, perruqueres, conductors d’ambulància, músics…, separats només per pocs quilòmetres i vivint cadascú la seva vida. Un acostament sense filtres, només el del pudor personal, de la mà de la mateixa gent que viu la Història d’un dels setges més llargs dels nostres temps.
19.20 – The verdict (Finlàndia, 28′, 2008, TV)
The verdict és un programa d’entreteniment produït per la Finnish Broadcasting Company-YLE. Busca aquells culpables que ocasionen problemes a la societat. En el programa, polítics i altra gent de la classe dominant són acusats de prendre decisions equivocades; però les seves accions també són defensades amb passió. El programa estableix un judici equilibrat, tot i que acaba sent el malson dels polítics, la seva cort virtual. La part perdedora del judici pot apel·lar el veredicte i reenviar-lo a l’últim nivell, al més terrible dels jutges, a l’audiència.
20.00 – My blood is red like yours (Israel, 52′, 2008, docudrama i documental)
Tal com ja va fer en la seva sèrie Land of the Settlers, Chaim Yavin ens convida a viatjar amb la seva càmera, aquest cop a través d’israelians àrabs. En la sèrie, composta per cinc episodis, parla amb jueus i àrabs. My blood is red like yours és el primer episodi, i en ell desemmascara la discriminació que els àrabs pateixen en cada camp: economia, educació, propietat de terres i treball. En el segon episodi, Land of the Negev, tracta amb la població israeliana beduïna, que d’una banda testimonia la destrucció diària de pobles desconeguts i, d’una altra banda, viu o pateix un ràpid procés de modernització.
Miniput tindrà lloc demà 5 de desembre de 9 a 22 hores al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (Montalegre, 5). L’entrada és gratuïta, però recomanen omplir aquesta butlleta d’inscripció i enviar-la per correu electrònic a miniput@upf.edu durant el dia d’avui.
L’inefable actor britànic Malcolm McDowell interpreta a La taronja mecànica (A clockwork orange, 1971) d’Stanley Kubrick a Alex De Large, un jove melòman fascinat per la música de Beethoven, indomable, inquietant i ultraviolent. L’amoral Alex allibera la seva agressivitat per mitjà de baralles, pallisses i violacions, activitats que perpetra de nit en companyia dels seus drugos. Ja convertit en el reclús 655321 després d’assassinar una dona, Alex accepta sotmetre’s al tractament Ludovic, capaç d’eliminar els seus instints més baixos i violents, per recuperar la seva llibertat. Basada en la novel.la homònima del visionari Anthony Burgess, la pel.lícula reflexiona sobre la violència, la delinqüència juvenil i els tractaments inhibidors i sobre el sistema penitenciari i la reinserció dels presos.
Properament rebrem la novel.la per incloure-la en la nostra petita col.lecció de narrativa, ubicada a la primera planta de la biblioteca. Si us interessa el film també podeu llegir l’obra de José Manuel Ríos Corbacho La naranja mecànica : problemas de violencia y resocialización en el siglo XXI (I78/2).
Us deixem amb un tràiler del polèmic llargmetratge, nominat per l’Acadèmia de Hollywood a quatre guardons, inclòs el de millor pel.lícula, amb l’esperança que demaneu en préstec el vídeo (B/DVD/17) i el veieu a casa vostra o que gaudiu del film als cinemes Mélìès (c. Villarroel, núm. 102), en el qual s’està projectant aquests dies en versió original. Una recomanació dels vostres humils narradors.
La majoria dels processos presentats a les instàncies judicials de Bogotà es cataloguen com a delictes menors. Tot i que en molts casos l’arrel d’aquesta problemàtica és clarament social, la solució a Colòmbia s’ha centrat en la judicalització d’aquestes conductes. Vendre CDs pirates, robar un mòbil o fins i tot dormir al carrer poden implicar condemnes d’anys de presó. Bagatela és un retrat de la quotidianitat de la justícia, el dia a dia dels petits delictes a Bogotà, una ciutat acostumada a la violència i a la desigualtat.
Aquesta tarda, en el marc del 16è Festival de cinema independent de Barcelona, per 4,50 euros teniu l’oportunitat de veure aquest documental de Jorge Caballero. Serà a les 20:00 hores al cinema Casablanca-Kaplan (Passeig de Gràcia, 115).
Ja sabeu que ens agrada el perfil més cinematogràfic del món jurídic, de la criminologia i de la política, per això avui us proposem per al cap de setmana el darrer llargmetratge de l’argentí Juan José Campanella. Parlem d’El secreto de sus ojos, una combinació de thriller i drama romàntic.
El protagonista, interpretat per Ricardo Darín, ha treballat durant molts anys en un jutjat penal on es va portar el cas del brutal assassinat d’una noia. Ara que s’ha jubilat decideix convertir en novel·la aquell succés però inevitablement la voluntat de narrar els fets remourà un passat complicat per la convulsa situació política de l’Argentina dels anys 70. No us garantim nous coneixements jurídics, criminològics o polítics però si 126 minuts d’excel·lent cinema i uns fantàstics plànols de taules amb piles i piles d’expedients, tal com requereix l’ambientació d’un jutjat clàssic. Podeu veure El secreto de sus ojos a diferents cinemes de Barcelona.
Fa uns dies el PSD de Dret va haver de digitalitzar un parell de treballs del professor Ricardo García Manrique per incloure’ls a una assignatura del Campus Virtual. Es tractava d’El discreto encanto de la seguridad jurídica : apuntes para una reconstrucción unitaria de la ética de los juristas (cliqueu aquí per llegir-lo), publicat dins el número 19 de 2008 de Derechos y libertades : revista del Instituto Bartolomé de las Casas i d’Hoy empieza todo : la promesa incumplida de los derechos sociales, un dels capítols del llibre recentment donat a la biblioteca Trabajo y cine : una introducción al mundo del trabajo a través del cine (Ih25/575), editat per la Universitat d’Oviedo l’any passat. Podeu llegir el capítol de García Manrique fent clic en el següent enllaç.
Precisament Hoy empieza todo (Ça commence aujourd’hui, 1999), la pel.lícula del realitzador francès Bertrand Tavernier en la qual es basa l’estudi, és un dels títols que integren la nostra modesta videoteca (B/DVD/42). El film reflecteix el dia a dia de Daniel Lefebvre, el mestre d’una escola d’una petita ciutat de Lille, i aborda la depressió econòmica i social de la regió del nord de França i els problemes de manca de coordinació i de recursos dels serveis socials i educatius amb els quals s’ha d’enfrontar el protagonista.
Us deixem amb unes línies extretes del capítol: “La película [...] es una buena ilustración cinematográfica de los derechos sociales: de su función y justificación, de sus técnicas de puesta en práctica y de sus límites”, escriu García Manrique. “Pero, además [...], es en particular cine sobre derechos sociales, porque el asunto central de la película es el modo en que se desarrolla la prestación de un típico servicio social como es la educación infantil. Aparecen también, aunque no tan en primer plano, todos los demás derechos sociales clásicos, como el de la salud, la seguridad social, la vivienda y el trabajo”.
TV3 emet avui a les 22.25 hores Óscar i Quico i la Model, el quart capítol d’A la presó. Es tracta d’una sèrie documental de set capítols dirigida per Francesc Escribano i Helena Rodríguez que pretén acostar diverses històries humanes que tenen la presó com a denominador comú. Per fer-ho realitat, un equip de la televisió autonòmica va haver de treballar durant el darrer any gravant als onze centres penitenciaris de Catalunya, que presenta un dels índexs de població penitenciària més alts d’Europa. La filmació, espontània i poc intervencionista, potencia l’autenticitat dels protagonistes i de les seves vivències.
El programa d’avui abordarà les històries d’Óscar, que porta divuit anys a la presó i li resten disset més al mòdul 1 de Quatre Camins; del seu germà petit Quico, que també fa deu anys que està a la presó; i de Jesús, un funcionari de vigilància, una de les quatre mil persones que s’encarreguen de vigilar i treballar per la reinserció dels interns, que ens parlarà de les condicions dels presos a la tercera galeria de la Model. Per primer cop una càmera de televisió ha pogut gravar el dia a dia en la Model de Barcelona.
Segons el web de la sèrie, el seu objectiu és “donar resposta a preguntes com quin és el funcionament d’un centre penitenciari, com és el dia a dia d’una institució tan complexa i especial, com se sent una persona que hi entra per primera vegada, com ha arribat a aquesta situació, quina és la seva relació amb el món exterior, com ho viuen les famílies, com es viuen els diferents graus de règim penitenciari i quins sistemes de reinserció hi ha”.
Podeu veure els tres programes emesos anteriorment en el següent enllaç.
El Canal 33 estrena avui a les 22.30 hores la sèrie documental La forja d’un líder, que repassarà la biografia de set carismàtics líders polítics mundials. El capítol d’aquesta nit, d’una hora de durada i dirigit per Daniel Serra, està dedicat a Jordi Pujol. Posteriorment s’analitzaran les figures del rei Joan Carles I, Felipe González, Fidel Castro, Boris Ieltsin, Margaret Thatcher i Deng Xiaoping des del punt de vista personal, de la seva formació i des del vessant professional.
Ja toca parlar d’A sangre fría (B/N/CAP, In Cold Blood), el clàssic de 1966 de Truman Capote, tal com us vam prometre en el post dedicat a la casa dels horrors de Gloucester.
En aquesta obra l’autor de Nova Orleans, després d’un llarg i minuciós treball de documentació durant el qual es va haver d’entrevistar amb els protagonistes reals de la història i va acompanyar la policia en la seva investigació, va escriure la crònica novel.lada de l’assassinat dels quatre membres de la família Clutter a la seva granja de Holcomb, un petit poble de Kansas, el novembre de 1959. Va col.laborar en les entrevistes la seva amiga Harper Lee, autora de Matar un ruiseñor, obra que també vam tractar al bloc. De la mateixa manera, Capote va parlar en el corredor de la mort amb Dick Hickock i Perry Smith, autors d’un crim bastant absurd a la vista del botí ridícul obtingut, fet que el va permetre perfilar rigorosament la personalitat d’ambdós psicòpates. Capote va qualificar el seu experiment de «non fiction novel», un nou gènere, segons ell, a mig camí entre la literatura i el periodisme. La novel.la el va consagrar com a un dels grans autors de la literatura nord-americana del segle passat.
El mes passat la biblioteca va incorporar a la seva col.lecció el DVD del film homònim (B/DVD/73), una producció de 1967 dirigida per Richard Brooks i protagonitzada per Robert Blake, Scott Wilson i John Forsythe. La pel.lícula, fidel a l’esperit de la novel.la original, va ser filmada en blanc i negre en els escenaris naturals on va succeir el drama. El guió adaptat de Brooks permet a l’espectador conèixer el que va passar a Holcomb i, a més, el fa reflexionar sobre l’aplicació de la pena de mort als assassins dels Clutter. Director, banda sonora, fotografia i guió adaptat van ser nominats pels acadèmics de Hollywood malgrat que la pel.lícula no va rebre cap dels premis.
En resum, un llibre de lectura obligada i un film de visió imprescindible. Només cal que decidiu l’ordre per fer-ho.
Final de festa a Europa. Aviat ens tocarà tornar a treballar però abans fem una parada a Geòrgia i sortim a buscar un bon local per ballar al carrer Perovskaia de Tbilisi. Celebrem així que hem passat un estiu fantàstic. A la pista de ball sona We don’t wanna put in… o potser… We don’t wanna Putin? Ens diuen que aquesta confusió va ser el motiu de la desqualificació de la cançó com a candidata al concurs d’Eurovisió 2009. Ja sabeu com són d’elaborades les lletres de les cançons d’Eurovisió, així que no creiem necessari torturar-vos amb la lletra sencera, només citarem el fragment de la disputa:
We don’t wanna put in / No hi volem participar (no volem Putin)
The negative move, / El moviment negatiu,
It’s killin’ the groove. / Està matant el ritme.
La referència a Putin s’ha d’entendre en el context de les cicatrius que va deixar el conflicte bèl·lic entre Geòrgia i Rússia arran dels intents separatistes d’Ossètia del Sud i Abkhàzia el mes d’agost de l’any passat. La tensió encara és forta i no es descarten nous conflictes si no millora la situació dels refugiats i es depuren responsabilitats pels diferents crims de guerra comesos durant el conflicte, segons cita Amnistia Internacional.
Recordem que el concurs d’Eurovisió 2009 va tenir lloc a Rússia. L’organització russa no va dubtar que la cançó georgiana feia esment d’un tema polític i amb el reglament del concurs a la ma, que prohibeix els referents polítics a les lletres, va proposar a Geòrgia que canviés el contingut. El país caucàsic va decidir retirar-se del concurs, a diferència del que va fer el Chiquiliquatre quan va retocar la lletra del Chiki chiki per evitar fer esment del rei o d’Hugo Chávez.
Darrers comentaris