Daily Archive

La Llei del talió (Lex talionis) era un sistema primitiu de justícia privada que consistia a fer sofrir al delinqüent un dany idèntic al que ell havia causat. Es considera el primer intent d’establir una proporcionalitat entre el dany del crim i del conseqüent càstig i d’evitar la venjança de la víctima cap a l’agressor. La vigència del talió s’identifica fàcilment en l’articulat de normatives cabdals de l’Antiguitat que van des del Codi d’Hammurabi (per exemple, les lleis 229 i 230) fins a la Llei de les XII taules romana (si membrum rupsit ni cum eo pacit, talio esto). 

L’expressió més coneguda d’aquest principi jurídic, comú a tots els pobles antics, està extreta de la Bíblia: ”ull per ull, dent per dent” (Èxode 21: 23-25; Levític 24: 18-20; Deuteronomi 19: 21). En el Nou Testament Jesús el condemna al sermó de la muntanya (Mateu 5: 38-39). El principi tindria vigència entre els jueus fins a l’època talmúdica, quan els rabins el van anar reemplaçant per indemnitzacions.

Es considera que va perdurar a Roma fins al segle II i que prengué nou vigor a Europa per influència dels pobles germànics (el seu esperit es manifesta en la blutrache o venjança de sang). D’aquesta manera arribà fins a l’Edat Mitjana (trobem, entre d’altres, als Usatges Si quis alicui spuerit, que aplica el talió a qui escup a un altre a la cara si no vol pagar una multa) i encara avui el trobem present en els ordenaments jurídics d’alguns països musulmans.