You are currently browsing the monthly archive for octubre 2008.
La Biblioteca de l’ICAB organitza un cicle de tertúlies que proposa temes molt interessants. Si bé les tertúlies estan adreçades als col·legiats, la informació que elaboren al voltant de l’assumpte tractat es pot consultar al lloc web de l’ICAB.
Aquesta setmana les tertúlies proposen un tema estimulant: Poesia i dret. Es tracta d’una reflexió a partir de l’extraordinari discurs de Claudio Magris a la cerimònia d’investidura com doctor honoris causa per la Universitat Complutense el 2006, titulat Els poetes i els primers legisladors. De lectura més que recomanada, disposeu d’una traducció al castellà i de l’original en italià.
Els organitzadors ens expliquen de què tracta el discurs de Magris: “El text és una travessia pel continent europeu i les seves literatures, parlant de l’estranyament de l’individu davant del social, del seu rebuig religiós i laic al Dret, però també dels fonaments de la Llei, de l’expressió humana necessitada de normatives, de l’èpica soterrada, del desig cultural per aconseguir la regulació de la vida, etc… Tal com diu Magris, «no per casualitat molts mites diuen que els poetes van ser, també, els primers legisladors». Les grans declaracions de drets, les constitucions que fonamenten els ordenaments nacionals, evoquen i suggereixen valors universals, de vegades amb tons quasi èpics, d’altres amb un simple vocable que aproxima al sentiment. Tanmateix, els grans cants normatius acaben desenvolupant lleis i reglaments, amb els seus tràmits i agonies, per finalment desvelar-nos que, una cosa és el pensar en la Justícia, i, una altra molt diferent, el viure-la.”
Si l’habilitat i l’erudició de Magris com a assagista us ha seduit, tasteu també la seva vessant com a novel·lista, hi trobareu moltes de les seves obres a la biblioteca de la UB.
El Bloc de filosofia, geografia i història es feia ressò dilluns de l’accés gratuït als 127 anys de notícies disponibles a l’hemeroteca de La Vanguardia. Un gran recurs si heu de documentar algun fet polític o social i voleu copsar l’impacte que va causar en produir-se. Però si el que voleu és informació contrastada un cop aquesta ha sortit del punt de mira de l’actualitat, us recomanem consultar un recurs avalat per una llarga experiència: Keesing’s world news archive.
Keesing’s es dedica des del 1931 a recollir notícies d’arreu del món les quals, un cop analitzades, ofereixen un resum concís i acurat dels esdeveniments més rellevants relatius a països, organitzacions internacionals i a alguns camps temàtics relacionats amb la política, les relacions internacionals i el desenvolupament econòmic.
L’antecededent de la base de dades via web és la publicació en paper Keesing’s record of world events, d’aparició mensual. Keesing’s world news archive és la base de dades via web, homòloga al títol en paper, que conté més de 95.000 articles que creixen a un ritme de 150 articles al mes. Hi trobareu informació seleccionada segons quatre criteris principals: abast internacional, precisió, objectivitat i permanència, és a dir, no escriure per donar a conèixer sinó per establir els fets i preservar-los per al futur.
Feu-hi un cop d’ull i veureu que el procés de cerca és molt simple. Per exemple, ens preguntàvem què va passar amb el cop d’estat que va produir-se a Mauritània l’agost passat. Hem accedit a Keesing’s i hem posat Mauritania (en anglès) al requadre de cerca principal i hem limitat les dates a l’any 2008. Allà hem trobat els noms dels membres del gabinet de la Junta Militar, així com els fets i les conseqüències del cop d’estat en les relacions internacionals.
Sovint trobem a la xarxa blocs sobre dret que es limiten a reproduir notícies d’actualitat o sentències sense que coneguem en cap moment l’opinió de l’autor. I sovint quan aquesta queda palesa ràpidament ens adonem que ens trobem davant d’un bloc que s’actualitza de manera molt esporàdica. I si no hi consten les reflexions dels blocaires (verbigràcia Bloc de Dret) ni hi ha una constant actualització de continguts potser no estem parlant de blocs sinó d’una altra cosa. Avui tenim el plaer de presentar-vos un bloc jurídic dels de veritat.
Interiuris.com és el bloc sobre propietat intel.lectual creat per Andy Ramos Gil de la Haza (màsters en propietat intel.lectual per la Whittier Law School de Costa Mesa (Califòrnia) i per la Universidad Pontificia Comillas. Un bloc que no només acompleix les mínimes premisses que hem citat més amunt sinó que, a més, es complementa amb el web homònim Interiuris.com (un espai on trobar articles, notícies, legislació, jurisprudència i comentaris sobre propietat intel.lectual, el dret d’internet, el dret de l’entreteniment i les noves tecnologies) i els podcasts Interiuris (arxius d’àudio amb notícies, sentències, dubtes i converses amb professionals del sector).
En definitiva, un lloc on podreu aprofundir els vostres coneixements sobre temes com comerç electrònic, privacitat, propietat industrial o cànon per còpia privada d’una manera rigorosa i amena a partir dels comentaris de l’autor sobre assumptes tan allunyats entre si com la batalla legal entre les nines Barbie i Bratz, la protecció del secret dels trucs dels mags, la paròdia dels Mojinos Escozíos del darrer disc de Miguel Bosé o la vaga dels guionistes nord-americans. No deixeu de visitar-lo.
La Llei del talió (Lex talionis) era un sistema primitiu de justícia privada que consistia a fer sofrir al delinqüent un dany idèntic al que ell havia causat. Es considera el primer intent d’establir una proporcionalitat entre el dany del crim i del conseqüent càstig i d’evitar la venjança de la víctima cap a l’agressor. La vigència del talió s’identifica fàcilment en l’articulat de normatives cabdals de l’Antiguitat que van des del Codi d’Hammurabi (per exemple, les lleis 229 i 230) fins a la Llei de les XII taules romana (si membrum rupsit ni cum eo pacit, talio esto).
L’expressió més coneguda d’aquest principi jurídic, comú a tots els pobles antics, està extreta de la Bíblia: ”ull per ull, dent per dent” (Èxode 21: 23-25; Levític 24: 18-20; Deuteronomi 19: 21). En el Nou Testament Jesús el condemna al sermó de la muntanya (Mateu 5: 38-39). El principi tindria vigència entre els jueus fins a l’època talmúdica, quan els rabins el van anar reemplaçant per indemnitzacions.
Es considera que va perdurar a Roma fins al segle II i que prengué nou vigor a Europa per influència dels pobles germànics (el seu esperit es manifesta en la blutrache o venjança de sang). D’aquesta manera arribà fins a l’Edat Mitjana (trobem, entre d’altres, als Usatges Si quis alicui spuerit, que aplica el talió a qui escup a un altre a la cara si no vol pagar una multa) i encara avui el trobem present en els ordenaments jurídics d’alguns països musulmans.
Aquest mes d’octubre el portal jurídic vLex ha incorporat al seu fons onze nous llibres electrònics i una revista també consultable en línia. Ja són gairebé mil els títols que es poden consultar a text complet des dels ordinadors de la Universitat de Barcelona o des de casa, si prèviament heu configurat el proxy.
Els nous títols són:
- Instituciones políticas y sociales de Roma, d’Antonio Viñas
- Dimensiones de la igualdad, d’Antonio-Enrique Pérez Luño
- Las elecciones de 1933 en el País Vasco y Navarra, de Roberto Villa García
- El estatuto jurídico del empleado público en derecho romano, de Carlos Varela Gil
- El sistema jurídico ático clásico, de Juan Palao Herrero
- Régimen jurídico de las vías públicas en derecho romano, de V. Ponte
- Historia constitucional
- La responsabilidad objetiva en el transporte marítimo y terrestre en Roma, de María Salazar Revuelta
- Protección de datos de carácter personal y sociedad de la información, de Belén Veleiro Reboredo
- Seguridad Social, funcionamiento y garantías, de Cristina Pérez Sánchez
- Bioética y religión, de Juan J. Tamayo
- La societas europæa : origen y desarrollo del estatuto de la sociedad anónima europea, de Diego Arturo Duprat
Recordeu que a vLex trobareu llibres tan consultats com Lecciones de derecho eclesiástico del Estado, de Rosa Ma. Satorras, Prácticas de derecho internacional público, dirigides per Victoria Abellán i coordinades per Jaume Saura o els diferents volums de Comentarios al Código Civil y compilaciones forales, dirigits per Manuel Albaladejo i Silvia Díez Alabart. També s’hi troben disponibles les versions electròniques de publicacions periòdiques com la Revista crítica de derecho inmobiliario.
L’ús de personificacions per il·lustrar problemes socials paradigmàtics ha portat més d’un maldecap a polítics nacionals i internacionals. La línia que separa l’efectisme del ridícul és molt fina si pensem en ”la niña de Rajoy” o en l’ara famós “lampista Joe” del candidat McCain.
L’ofici de lampista sembla prou socorredor. Ahir llegíem a El periódico de Catalunya l’article El lampista polonès es resisteix a marxar, al·ludint a la figura que va servir per lluitar contra la proposta de directiva relativa als serveis en el mercat interior, també coneguda com a directiva Bolkestein (o ”Frankenstein” per als seus detractors).
La directiva proposava que qualsevol companyia comunitària pogués prestar serveis en un altre estat membre sense l’obligació d’establir-s’hi. Es pretenia així aplicar el “principi del país d’origen”, és a dir, seria lícit que una empresa amb seu a Polònia treballés a Barcelona amb les regles i mínims laborals polonesos.
I aquí és on va aparèixer un lampista fictici que avui dia compta amb una entrada a la Wikipédia francesa i una cançó. Philippe de Viliers el va citar a unes declaracions manifestant la injustícia que representava fer la mateixa feina amb diferents condicions sociolaborals. La resposta del comissari Bolkestein va venir en forma d’exemple quan va destacar les dificultats que havia tingut per trobar un lampista per fer reformes a la seva casa de camp.
La sortida de to del comissari va ser tan comentada i criticada que l’Oficina de Turisme de Polònia no va dubtar en aprofitar el ressò mediàtic per llançar una campanya adreçada al públic francès. Va presentar l’atractiu lampista que veieu a la fotografia amb la frase “Je reste en Pologne, venez nombreux“. I la directiva? Finalment es va aprovar el 2006 (2006/123/CE) amb tantes modificacions sobre el text del projecte que va perdre el concepte de “principi del país d’origen”.
Amb motiu del centenari del Palau de Justícia, el magistrat de l’Audiència de Palma de Mallorca Juan Pedro Yllanes parlarà aquesta tarda a les 19 hores sobre La figura del jutge en el cine, un tema que ja va tractar aquest bloc en un un post publicat el passat mes de març. La conferència tindrà lloc al Museu d’Història de Catalunya (Pl. de Pau Vila, núm. 3 – Palau de Mar -).
Llegiu una breu entrevista a Juan Pedro Yllanes publicada avui a El Periódico de Catalunya on parla del paper dels jutges en algunes pel.lícules.
Així com els estudiants de dret són lectors habituals de manuals, també els alumnes de les escoles vèdiques, de la tradició hindú, llegien manuals elaborats pels seus mestres on es resumien en aforismes l’enorme quantitat de normes que el brahmà estudiant havia de saber de memòria. Cada escola tenia els seus sutres, gran nombre dels quals han estat preservats i formen part de la literatura sagrada brahmànica. Un dels més antics i famós és el Mānavá śāstra dharma o Les lleis de Manu.
El seu suposat autor és Manu, entre els vedes el primer home, pare de la història, progenitor de la raça humana i primer legislador. Els especialistes daten el text al voltant del segle I o II, tot i que podria ser un segle o dos més antic, així com l’antiguitat dels seus continguts podria ser encara molt anterior.
El Manu Smriti consisteix en 2648 versos, dividits en 12 capítols que presenten les regles i codis de conducta que haurien de ser aplicats pels individus i la societat. Entre els capítols més propers al dret s’hi troben el vuitè, dedicat al procediment dels plets civils i criminals i al càstig apropiat que han d’afrontar els diferents tipus de criminals, i el novè i el desè, que parlen dels costums i lleis que regulen el divorci, l’herència, els drets de propietat i les ocupacions legals de cada casta.
Les lleis de Manu van especificar la rigorosa divisió entre les castes, ja que indicaven a quina casta pertanyia cadascú, en què treballar, com alimentar-se, amb qui casar-se i a qui evitar. Així, s’hereta el tipus de treball i l’estadi espiritual i només els individus que hagin seguit les activitats (karma) corresponents al seu camí (dharma) podran reencarnar-se en una casta superior.
El jutge William Jones (1746-1794) va ser el primer traductor de la versió anglesa, motivat per la necessitat de codificar el text mentre exercia en nom de l’Imperi Britànic a la Índia. Auguste-Louis-Armand Loiseleur Deslongchamps (1805-1840) va ser l’autor de la primera traducció francesa, que podeu trobar a la segona planta de la Biblioteca (Jd3/79). La versió castellana de V. García Calderón, basada en la versió en francès, es va publicar al 1924 a París i es pot consultar en PDF al lloc web d’El Abedul.
Trobareu més informació sobre Les lleis de Manu a l’Enciclopedia Católica.
Dins la veu Punyeta, “allò que molesta, que no té cap utilitat”, llegim al Diccionari normatiu de l’Institut d’Estudis Catalans que Vés a fer punyetes [o vés-te’n a fer punyetes] és una “expressió usada per a engegar algú de mala manera”. Per la seva banda, el Diccionari català-valencià-balear defineix Enviar algú a fer punyetes com “enviar-lo a mal viatge, desitjar-li mala sort, engegar-lo de mala manera”. Segons aquest diccionari, el mot punyeta derivaria de puny.
Com ja sabeu, en castellà també s’utilitza la mateixa locució. Segons el Diccionario de la lengua española, la Puñeta és l’“encaje o vuelillo de algunos puños”. L’encaix que magistrats o fiscals porten en las bocamànegues de les togues i que simbolitzen la seva categoria rep aquest nom. Fer punyetes és una labor força delicada que consisteix a aconseguir diferents motius a base de fer nusos de fil a mà, feina que requereix altes dosis de paciència. Per això, a qui s’envia a fer punyetes se li desitja que estigui una bona estona lluny i entretingut i no se li vol veure en una bona temporada.
Hi ha també qui diu que brodats i puntes eren confeccionats per recluses i que quan s’enviava algú a fer punyetes en realitat se li desitjava que acabés a la presó.
En aquest bloc ja us hem parlat de l’aprovació de les lleis dels llibres III i IV del Codi Civil de Catalunya. Segons llegíem a la premsa la setmana passada, l’avantprojecte de llei del Llibre II que està ultimant el Departament de Justícia i que es preveu serà aprovat el proper novembre estableix que els pares tindran l’obligació de fer saber als seus fills adoptats que no són els seus descendents biològics. Aquesta disposició, inspirada en les legislacions dels països nòrdics i en els convenis internacionals d’adopció i sense paral.lel a la legislació estatal, és un dels aspectes més innovadors de l’avantprojecte.
L’esborrany de la llei, que regula aspectes vinculats a la persona i la família, actualitza el dret civil català d’acord amb els nous models socials i familiars. Té previst agilitzar les adopcions i homologar les adopcions internacionals irregulars o promoure els acords de divorci amistosos. La llei puntualitza que la responsabilitat dels fills serà compartida i que la custòdia s’atorgarà a un o un altre progenitor en relació al temps dedicat per aquests als seus fills abans de la ruptura.
Si us interessa el tema a la biblioteca hi trobareu alguns títols relacionats, com ara Derecho a la identidad y filiación : búsqueda de orígenes en adopción internacional y otros supuestos de filiación transfronteriza (MBg31/56), de Blanca Gómez Bengoechea o El derecho del adoptado a conocer sus orígenes en España y en el derecho comparado (Rj30/149), obra col.lectiva publicada pel Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales.
Darrers comentaris