You are currently browsing the monthly archive for Agost 2008.
Comencem a veure asseguts a la Biblioteca els primers estudiants que volen aprofitar la convocatòria de setembre. Amb motiu dels exàmens, les biblioteques de la Universitat de Barcelona amplien els seus horaris:
Si heu tornat de vacances sense assignatures pendents, us deixem amb Mr. Bean i les seves temptatives frustrades de copiar. Als que us heu d’examinar al setembre us recomanem no imitar-lo… bona sort.
Què us semblaria entrar a la biblioteca i que una cadira us seguís fins allà on decidiu que voleu aturar-vos a llegir una estona?
Les cadires que es mouen soles corresponen a un disseny de Jelte van Geest, estudiant de la Design Academy Eindhoven. Van Geest va presentar les cadires interactives com a un projecte de graduació que pretenia integrar els robots en la vida quotidiana. “Take a seat” és el nom de l’invent, pensat per biblioteques i encara en fase de desenvolupament.
Quan el prototip hagi après a pujar i baixar escales ens ho pensarem…
Podria ser que aquest estiu passejant per una ciutat asiàtica un ràpid cop d’ull us hagi tornat una escena de prostitució infantil, o potser heu estat perseguits per núvols de nens africans demanant qualsevol de les coses que porteu posades. Viatjar comporta sovint fer front a les realitats d’unes infanteses viscudes sense cap garantia envers els drets fonamentals.
Patxo Manzanedo, viatger i periodista, ha acumulat en el decurs dels anys recorrent els cinc continents, instantànies que reflecteixen com la infantesa roman sovint desprotegida davant dels abusos propiciats per la pobresa. Tots ho sabem, però convé recordar-ho, i en Patxo ho fa en forma d’imatges comentades per personatges rellevants de la nostra societat. El llibre es titula Miradas de cristal ( Bassarai, 2008 ) i hi trobareu instantànies a les que posen veu membres d’associacions humanitàries, polítics, artistes i periodistes.
Veus com la de Jose Manuel Cámara, periodista : “Nuestras leyes cada día son mejores. La literatura jurídica suena a música celestial. En 1924, Ginebra prestó su nombre a la primera Declaración de los Derechos del Niño. [...] En 1959 nació una nueva Declaración de los Derechos del Niño. Incorporaba novedades, ¡cómo no! Además de la obligación de satisfacer las primeras necesidades de toda la población infantil del mundo.
[...] Hasta 1989, la Asamblea General de las Naciones Unidas no adoptó estos Derechos del Niño. La nueva carta a los Reyes Magos era mejor y más completa que la antigua. ¿Cambió algo por ello? Tal vez la conciencia mundial – ese ser amorfo que aglutina los pensamientos de las personas que pueden leer - asumió durante unos segundos la necesidad de hacer algo para que esos bonitos deseos se cumplieran.
[...] Una apuesta: en torno a 2019, la Asamblea General de la ONU (si para entonces aun no se ha disuelto ese organismo internacional de papel) aprobará una nueva Declaración Universal de los Derechos del Niño. Incorporará las últimas novedades de la literatura jurídica y el derecho comparado aplicado al mundo de la infancia. [...]“
Recordeu els deu principis de la Declaració als que fa referència José Manuel Cámara al web d’Amnistia Internacional il·lustrats per Quino. Els beneficis de la venda de Miradas de cristal van a parar a UNICEF.
Els assumptes legals van ser àmpliament parodiats pels Germans Marx: no només van presentar les aventures radiofòniques d’un desastrós despatx d’advocats sinó que ens van deixar memorables escenes cinematogràfiques, com l’incomprensible contracte que intenten signar Groucho i Chico a Una nit a l’òpera.
Però no va ser només en l’àmbit de la ficció que ens van fer riure de la justícia, també a la realitat van ser capaços de girs còmics quan, per exemple, van rebre l’advertiment d’una possible demanda per part de la Warner Brothers.
Ens ho expliquen a l’article Els germans Marx i Casablanca, publicat a Última instància (juny 2007, pàg. 21). Els Germans Marx pretenien titular Una nit a Casablanca la seva nova producció quan van rebre una carta de la Warner Brothers, que havia estrenat amb èxit cinc anys abans Casablanca, amenaçant amb iniciar accions legals si no canviaven el títol. El sempre brillant Groucho Marx va contestar:
“Benvolguts Warner Brothers,
Pel que sembla, hi ha més d’una forma de conquistar una ciutat i de mantenir-la sota el domini propi. Per exemple, fins que no vam pensar a fer aquesta pel·lícula, no tenia la menor idea que la ciutat de Casablanca pertanyés exclusivament als Warner Brothers. No obstant això, pocs dies després d’anunciar la nostra pel·lícula, rebem el seu llarg i ominós document legal en el qual se’ns commina a no utilitzar el nom de Casablanca.
Sembla que el 1471, Ferdinand Balboa Warner, el seu rebesavi, quan cercava una drecera que el portés fins a la ciutat de Burbank, es va ensopegar amb les costes d’Àfrica i, aixecant el seu bastó (que més tard va canviar per un centenar d’accions a la borsa), les va anomenar Casablanca.
Senzillament, no comprenc la seva actitud. Tot i que pensessin en la reposició de la seva pel·lícula, estic segur que l’afeccionat mig al cinema aprendria oportunament a distingir entre l’Ingrid Bergman i el Harpo. No sé si jo hi podria, però per descomptat m’agradaria intentar-ho.
Vostès reivindiquen la seva Casablanca i pretenen que ningú més pugui utilitzar aquest nom sense permís. Què em diuen de Warner Brothers? També és de la seva propietat? Probablement tinguin vostès el dret d’utilitzar el nom de Warner, però, i el de Brothers? Professionalment, nosaltres érem Brothers molt abans que vostès. Fèiem ja la ronda dels gresols com a The Marx Brothers quan la Vitaphone era encara un simple centelleig en l’ull de l’inventor i, fins i tot, abans de nosaltres hi ha hagut altres germans: els Smith Brothers, els Karamazov Brothers, etc.
I ara, Jack, parlem de vostè. Diria vostè que el seu és un nom original? Doncs no ho és. S’utilitzava molt abans que vostè vingués al món. Sobre la marxa, recordo dos Jacks: el Jack de Jack and the beantalk i el Jack l’esbudellador, que es va fer un bonic renom en el seu moment.
Quant a vostè, Harry, segurament signarà els seus xecs amb la ferma convicció que és vostè el primer Harry de tots els temps i que tots els altres Harrys són impostors. Recordo a dos Harrys que li van precedir. Va existir Lighthouse Harry, de fama revolucionària, i també un Harry Appelbaum que vivia al cantó del carrer 93 amb Lexington Avenue. Per desgràcia, Appelbaum no era massa conegut. L’última vegada que vaig saber d’ell, venia corbates a Weber i Heilbroner.
Parlem ara de l’estudi de Burbank. Crec que és així com vostès, germans, anomenen la seva caserna general. El vell Burbank ha desaparegut. Potser se’n recordin. Era un home molt hàbil a l’hort. La seva dona deia sovint que Luther tenia deu polzes verds. Quina dona deu haver estat! Burbank era el mag que entrecreuava tots aquests fruits i llegums fins a deixar-los en un estat de confusió i incertesa que mai arribava a decidir si havien d’anar al menjador en el plat de la carn o en el de les postres.
Això és una simple conjectura, per descomptat, però qui sap?, potser els supervivents de Burbank no siguin massa feliços davant el fet que una fàbrica de pel·lícules a escarada s’hagi instal·lat en la seva ciutat, s’hagi apropiat del nom de Burbank i ho utilitzi com a presentació dels seus films (…)”
Si bé Groucho va saber treure partit de les preocupacions de la Warner en forma de publicitat gratuïta, sembla que a l’argument inicial de la pel·lícula dels Marx es parodiava fil per randa Casablanca. Un exemple: apareixia un personatge anomenat Humphrey Bogus. La Warner no va iniciar accions legals però si va voler ser informada de l’argument de la nova pel·lícula. Llegiu a l’article d’Última instància les històries complicades i inversemblants que Groucho els va fer arribar.
Darrers comentaris