La politització dels jocs olímpics ve de lluny: la utilització propagandista de Hitler dels jocs de 1936 (us recomanem vivament el documental de la cineasta Leni Riefenstahl d’aquests jocs) i la Olimpíada Popular que havia de tenir lloc a Barcelona, organitzada en protesta pels jocs de Berlín i suspesa a causa de la guerra civil espanyola; l’atac dels terroristes palestins a la vila olímpica de Munic el 1972; el boicot decretat per Carter i seguit per més d’una cinquantena de països als jocs de Moscou després de la invasió soviètica d’Afganistan i; la resposta de la URSS i els seus més estrets aliats que no van acudir a les Olimpíades de Los Angeles quatre anys més tard no són sinó exemples més que evidents de què política i esport caminen de la mà des de fa molt de temps. Els grecs confiaven a celebrar el centenari dels moderns jocs olímpics a Atenes el 1996, organització que va recaure finalment en la nord-americana Atlanta en una polèmica decisió amb un evident transfons polític i econòmic. La solució (política) va ser donar a Grècia els jocs de 2004.
Pequín 2008 no és una excepció. Els diaris estan dedicant aquests dies pàgines i pàgines a les manifestacions en defensa dels drets humans al país asiàtic i en suport de la causa tibetana convocades per grups que propugnen el boicot a la cita olímpica d’aquest estiu. Al web BarcelonaRadical.net teniu informació i enllaços de diferents campanyes contra la celebració dels jocs a Pequín que denuncien la manca de llibertat de premsa al país, la pena de mort o la violació dels drets humans a la Xina i al Tibet.
2 comments
Comments feed for this article
Abril 8, 2008 a 19:02
Alenar
Aquí no defensaré al govern xinès per l’opressió que exerceix sobre el Tíbet i pel seu constants atacs als drets humans, però el que cal veure també és el Tíbet.
Una societat que viu encara a l’època feudal.
Esperem i desitgem que l’alliberament nacional del Tíbet també ho sigui des d’una perspectiva social i solidària.
Abril 12, 2008 a 17:56
imperioso
Vaya por delante que me parecen muy loables las iniciativas bienintencionadas que han ido surgiendo espontáneamente contra el gobierno chino. Las manifestaciones ciudadanas, por ejemplo. Lo que no me parece tan digno de aplauso y no consigo entender es cómo determinados gobernantes amenazan ahora con boicotear los Juegos y no rompen los lazos comerciales que sus países tienen con China. Claro, prescindir del mercado chino no tiene que ser nada fácil. Qué ridículo será dejar de asistir a la ceremonia de inauguración. Qué hipócrita se me antojan todas estas críticas de altos dignatarios a cuatro meses vista de las Olimpíadas: ¿tanto ha cambiado China estos últimos años? ¿Nadie hasta ahora se había dado cuenta de lo que pasaba en ese país? ¿Alguien hizo algún intento serio para impedir que se les concedieron los Juegos? Porque entonces China ya era lo que es ahora, no nos engañemos. Ni mejor, ni peor.
Boicoteando los Juegos sólo en el plano deportivo únicamente se conseguirá perjudicar a una serie de deportistas que no van a tener jamás otra ocasión de acudir a una cita de esas características. Sobre todo, los amateurs. Si Pierre de Coubertain levantara la cabeza…