OrdaliaMalgrat la seva crueltat, les ordalies medievals podrien ser considerades un precedent llunyà de les proves judicials. Sota aquest nom s’engloben una sèrie de proves de caràcter màgic o religiós àmpliament utilitzades des de l’Antiguitat fins al segle XIII, conegudes a l’Alta Edat Mitjana amb el nom de judicis de Déu (judicia Dei), ja que en el fons no deixaven de ser una apel.lació a la divina providència.

Durant els judicis civils i eclesiàstics, sobretot entre els segles IX i XIII a França, Gran Bretanya i Alemanya, els acusats havien de subjectar ferros candents, ficar les mans en una foguera o en aigua o oli bullint o aigua gelada, caminar sobre brases o eren llençats, lligats de peus i mans, a l’aigua, prova aquesta molt estesa en els casos de bruixeria. En les proves de foc, les parts afectades eren embenades tres dies i el veredicte depenia de si es detectaven o no cremades o infeccions; en la de l’aigua si la persona jutjada flotava era considerada culpable. Només si, per la gràcia de Déu, els acusats sobrevivien o no resultaven gaire ferits eren declarats innocents. El duel judicial, en què s’enfrontaven a peu o a cavall dos litigants o dos cavallers designats per ells, no deixa de ser un altre tipus d’ordalia.

A la Península Ibèrica, la major part d’aquestes proves es troben documentades als Furs de Lleó, dictats el 1017 per Alfons V de Lleó, on s’indica, com a curiositat, que en cas de dubte sobre si un acusat realment s’havia cremat o no actuarien sota jurament dos ferrers en qualitat de perits.

A la segona planta de la biblioteca trobareu dos títols que tracten sobre les ordalies: Die Kirche und die gottesurteile : eine rechtshistorische studie, de Charlotte Leitmaier (Jf29/33) i De ordaliis, de Petrus Browe (LAj/24 F).