You are currently browsing the monthly archive for Agost 2007.
“Us dic això: no li desitjaria a un gos o a una serp, les criatures més baixes i desafortunades de la terra, no li desitjaria a cap d’elles el que he hagut de patir per coses de les que no sóc culpable. Estic patint perquè sóc radical i veritablement sóc radical; he patit perquè sóc italià i realment sóc italià; he patit més per la meva família i per les persones que estimo que per mi mateix, però estic tant convençut de tenir la raó que només em podeu matar una vegada, però si poguéssiu executar-me dues, i si pogués renéixer dues vegades més, viuria de nou per fer el mateix que he fet”. Aquestes són paraules de l’al.legat final de Bartolomeo Vanzetti davant un tribunal dels Estats Units abans de conèixer la sentència que el condemnaria a ell i al seu amic Nicola Sacco a la cadira elèctrica.
El passat dijous 23 d’agost es van complir 80 anys d’una execució que va esdevenir cèlebre per la seva transcendència política. El delicte que va originar la condemna: el repartidor de sous d’una fàbrica de sabates i un guarda són atracats i assassinats el 15 d’abril de 1920 a South Braintree (Massachusetts). Fins aquí un crim com molts altres que van tenir lloc el mateix any, però quan uns dies més tard s’inculpa a dos immigrats italians implicats activament en el moviment anarquista s’inicia un procés judicial que dura set anys i que mobilitza en defensa dels acusats a treballadors de tot el món.
A la pàgina elaborada per Douglas Linder, The trial of Sacco and Vanzetti, llegim que les proves mai han pogut establir la culpabilitat o la innocència dels dos homes, tot i que autors revisionistes indiquen que algunes proves de balística podrien inculpar a Sacco, mentre que Vanzetti seria innocent. Tanmateix, l’opinió generalitzada és que els dos italians van ser víctimes del clima de por al comunisme i de rebuig a la immigració pobre que arribava d’Europa. L’acusació va centrar els seus arguments en mostrar que aquells dos homes eren radicals i, atacant aquest punt, va convertir el procés en un símbol de la lluita de classes pels milers de persones que s’identificaven amb els dos anarquistes.
El cinema italià d’uns polititzats anys 70 va presentar la història de la mà del director Giuliano Montaldo a Sacco e Vanzetti (1971, veure el trailer), on es pot veure una excel.lent interpretació de Gian Maria Volontè en el paper de Vanzetti. Més recentment, Peter Miller ha dirigit el documental Sacco and Vanzetti (2007, veure el trailer), que recupera imatges i testimonis de l’època i que al mateix temps fa un paral.lelisme amb la situació política actual als Estats Units.
Article a El Periodico / http://saccoandvanzetti.org/
Il.lustrem el post d’aquesta setmana amb dues imatges del campus, per què els qui sou fora gaudint de les vacances us feu una idea de com canvia l’aspecte de la facultat durant l’estiu: les taules de la biblioteca plenes d’apunts, la tensió prèvia als exàmens als passadissos, la gesta atapeïda d’estudiants repassant les lliçons o comentat l’última prova de juny donen pas a un paisatge desèrtic i, paradoxalment, alhora verd… De fet, el conill que veieu és un dels pocs que s’ha deixat veure a la gespa del número 684 de la Diagonal durant els darrers dies de juliol. Tret dels gats, és clar…
Us vam dir fa unes setmanes que durant l’agost estem de bloc d’estiu i ens sembla que aquest vídeo que hem trobat a Youtube és fresc, simpàtic i adient per a distreure-us una mica veient el que van enregistrar uns companys a diferents llocs de la Facultat de Dret l’any 2005. Amb música dels Dire Straits de fons podreu conèixer a diferents estudiants amb un to una mica nostàlgic… especialment ara que escrivim aquest post des d’un campus desert.
Entre els vídeos que han penjat diferents usuaris de Youtube i que tenen com a escenari una facultat, en trobareu uns quants que consisteixen en fer alguna cosa estrafolària per cridar l’atenció. Així, per exemple, a la Facultat d’Econòmiques de la UB un grup d’estudiants comença a imitar als Village People en mig d’una classe (veure vídeo), a la Biblioteca de la UPF uns joves corren despullats (veure vídeo), i a la Universitat Carlos III de Madrid un venjador emmascarat persegueix a un lladre de llibres de la biblioteca (veure vídeo). Bé, d’això hi ha qui en diu frikisme, i per a exemple de frikisme i biblioteques, no sabem exactament d’on, també podeu veure a Pac man passejant per una biblioteca universitària (veure vídeo).
Avui aprofitarem per parlar-vos, encara amb les repetitives tornades dels aspirants a cançó de l’estiu castigant el nostre cervell, d’altre tipus de música, d’un seguit de cançons basades en casos judicials que, al seu dia, van commocionar l’opinió pública internacional.
El 1979 l’adolescent Brenda Ann Spencer va disparar amb un rifle des d’una finestra contra l’escola que es trobava davant de casa seva. Va matar dues persones i va ferir nou més. Quan la policia de San Diego li va preguntar per què havia disparat va respondre amb l’aclaridor I don’t like Mondays que va donar títol a la cançó que els Boomtown Rats de Bob Geldof van gravar sobre la matança (veure vídeo i veure lletra). Spencer va ser condemnada a 25 anys de presó.
Tres anys abans Bob Dylan composava Hurricane, un tema que denunciava l’empresonament del boxejador Rubin Hurricane Carter, acusat d’assassinar tres homes en Nova Jersey (veure vídeo i veure lletra). Carter va quedar en llibertat el 1985, quan el Tribunal Suprem dels Estats Units va fallar que al procés dels anys seixanta s’havien produït greus violacions constitucionals. La pel.lícula Hurricane, dirigida per Norman Jewison i protagonitzada per Denzel Washington el 1999, reflecteix els dinou anys de presó i el procés judicial al boxejador.
La protesta a Derry contra l’empresonament sense judici de desenes d’irlandesos acusats de terrorisme va finalitzar amb catorze manifestants morts. El mateix 1972 John Lennon dedicava el seu Sunday, Bloody Sunday a aquests fets (veure lletra). Els irlandesos U2 ho van fer el 1983 en una cançó homònima (veure vídeo i veure lletra). The Pogues van musicar a Streets of sorrow/Birmingham Six el cas dels irlandesos condemnats a cadena perpètua sense proves pels atemptats contra dos pubs a aquesta ciutat anglesa el 1975 (escoltar i veure lletra). Els Sis de Birmingham van veure anul.lades les seves condemnes el 1991.
Només us hem apuntat alguns exemples. Hi ha molts més i segur que vosaltres coneixeu alguns títols que podrien completar el post: Biko de Peter Gabriel (veure vídeo), 41 shots de Bruce Springsteen (veure vídeo), Al alba de Luis Eduardo Aute…
Darrers comentaris